Òscar Sánchez: ‘Al metro, un problema és la diferència brutal de salaris que hi ha’


Òscar Sánchez és un dels portaveus del comitè de vaga del metro de Barcelona. La vaga és de dos dies: ahir i demà. Sánchez és afiliat al sindicat CGT, el sindicat més votat del metro, que té 9 delegats de 27. En aquesta entrevista ens parla de les reivindicacions dels treballadors i de la posició d’Ada Colau, amb qui és molt crític, i explica un dels rerefons del conflicte: la diferència de salaris entre els directius i els treballadors.

—La vaga afecta la gent, però poc els assistents del congrés de mòbils. Tenen furgonetes llogades o van amb taxi.
—Nosaltres no fem una vaga per perjudicar la gent que va al Mobile. Si fos per nosaltres, no voldríem fer vaga cap dia. No volem perjudicar ni la gent que porta la canalla a escola, ni els qui van a treballar amb metro. Els ciutadans ens importen molt més que no els executius del Mobile. A més, s’ha d’entendre que nosaltres la ciutadania, desgraciadament, la fem patir sempre que fem vaga. Tant si hi ha Mobile com si no. Però passa que amb el Mobile la vaga té una visibilitat molt més gran. Els polítics ho volen evitar, els mitjans de comunicació us hi centreu molt més, i per tant això és una eina que ens ajuda. La utilitzem. Ho admetem. Ho fem per mirar d’aconseguir allò que demanem.

—I aconseguireu les millores?

—Sí. Si no pensés que hi ha la possibilitat de millora, no defensaria una convocatòria de vaga.

—Quines són les vostres demandes?
—Les nostres reivindicacions en aquesta vaga giren entorn de dos eixos principals: calendari per a posar fi a la precarietat i descongelació salarial de manera lineal. Fa quatre anys que tenim el salari congelat. Aquí al metro un problema és la diferència brutal de salaris que hi ha, entre els més baixos i la direcció. Un abisme. Per tant, per no fer la diferència encara més gran, proposem que els diners d’augment de salari que pactem no sigui un percentatge. El percentatge faria que els qui cobren molt tindrien un augment molt més gran que no pas els qui cobren poc. Per tant, siguin els euros que siguin que s’aconsegueixin, volem que siguin els mateixos per a tothom.

—El salari més baix, quan és?

—D’uns 25.000 euros l’any.

—Els més alts he llegit que són de 100.000. Els directius cobren això?
—No ben bé. Aquesta dada s’ha extret de la publicació que va fer l’empresa a la intranet dels treballadors. Fa mesos. Però això és una mitjana. Si parlem d’una mitjana, no acabes sabent la dada exacta del sou de cadascú. Un estudi, no hi és. A banda, només parla de salari, i no de les bonificacions que tenen amb el pla de pensions, o les assegurances.

—No sabeu quant cobren els directius de l’empresa pública TMB?
—Doncs no. Fa més de cinc anys que exigim a les autoritats polítiques i a la direcció de l’empresa que ho facin públic. I això que hi ha una sentència ferma, de l’octubre del 2015, que estableix que la situació de fora de conveni, on hi ha directius, és il·legal. El compliment de la sentència, que encara no s’ha executat, implicaria que entressin en el conveni, aquests sous. I si ho fessin el comitè sabria el salari d’aquesta gent. Doncs ni compleixen la sentència ni ens donen, quan els ho demanem, un desglossament dels salaris.

—Hi ha 340 treballadors fora de conveni?

—Sí. Però no tots són directius. Hi ha gent fora de conveni per dalt, i gent fora de conveni per baix. Nosaltres sabem –no pas de manera oficial, però ho sabem– que els treballadors de les capes més baixes els fan fora de conveni per empitjorar-los les condicions. No tenen cap assegurança i veuen coses surrealistes: treballar tots els torns, hores extres sempre que la direcció vulgui, posar el seu transport privat a disposició de l’empresa, etc. A les capes altes, en canvi, ens consta que són fora de conveni per tot el contrari. I fora de conveni no tenen l’obligació de fer públics tots els privilegis pactats en un contracte privat empresa-treballador.

—Més enllà del salari, quines altres reivindicacions teniu?

—L’empresa té un 10% de contractes temporals. Voldríem reduir-los. Però el gruix de la precarietat també es troba en la gent que, tot i un contracte fix, té una jornada parcial involuntària. Contracte fix, o no, aquests treballadors fan moltes menys hores. Potser el 75%, el 55%, del temps. I amb els salaris més baixos, i treballant només el 55% del temps, et pots trobar gent que cobra molt, però molt per sota dels 1.000 euros.

—Ada Colau s’ha implicat personalment en la negociació.

—Ada Colau ha arribat tard, molt tard, quan el conflicte ja era gairebé inevitable. I des de mitjan desembre tenia un escrit en què li demanàvem una intervenció directa. En segon lloc crec que és cert que va venir a escoltar els treballadors. Però ens ha decebut moltíssim la conferència de premsa que va fer després. Va reproduir fil per randa tota l’exposició de motius, i més greu encara, amb les dades de l’empresa que són falses. Parlen de salaris mínims de 33.000 euros. I això és fals. Com et deia, el salari mínim és d’uns 25.000 euros.

—Enric Cañas és l’únic directiu de TMB fitxat pel govern actual. Tota la resta, vénen d’abans. Sense voler defensar-la, i si els directius fan el llit a Colau?
—Doncs mira: descaradament, sí. Ho fan. Tant el consell d’administració de TMB com els càrrecs que hi ha per sota són gent que, en un 70% dels casos, són càrrecs polítics de CDC i PSC. Llavors la conseqüència per a nosaltres és directa. No tenim la dada ni la prova que ho confirmi. Però si et trobes que la versió que et ve de l’ajuntament és totalment manipulada, la nostra conclusió és clara: li fan el llit. Sí. Descaradament. I, a més a més, ella se’l deixa fer.

—Colau tot just acaba d’arribar. S’hauria de ser més comprensible amb la gent que comença ara?

—No. De cap manera. Nosaltres no fem política ni donem suport a cap partit polític, ni tenim afinitats com a sindicat amb el partit de Colau, ni per cap altre. Una altra cosa són les posicions individuals. Però com a sindicat nosaltres defensem els drets dels treballadors. I punt. Si a l’altra banda hi ha un o un altre, nosaltres defensarem els treballadors de la mateixa manera. No sé si el qui podia esperar que la reacció fos diferent potser ara està decebut. I ho està. I espero dir-ho bé: el govern de Colau potser ha canviat, en part, les formes, però en el fons desgraciadament fa exactament com tots els governs anteriors. De CDC i dels anteriors. El discurs és el mateix. Té gestos, però de gestos no en vivim. Si el fons és el mateix, no ens serveix.

—Quin paper hi han tingut els sindicats CCOO i UGT?

—Ara per ara, des que va començar el conflicte, no han tingut cap posició divergent de la nostra. El comitè d’empresa i el comitè de vaga han funcionat amb una única veu i han arribat a acords sense cap problema. Nosaltres tenim maneres de treballar molt diferents de les seves, és cert, però també tenim coses en comú. I hem aconseguit de treballar al costat de gent que, ideològicament, seria impensable que ens avinguéssim.

—Quin seguiment de la vaga hi ha hagut avui, dilluns?
—N’estem molts i molt contents. Fins que no tanquem el dia no ho sabrem del tot. Però a les 4.30 del matí només hem comptat tres o quatre esquirols. Ens acostarem molt al 100%, segur.

—Què hauria de passar per desconvocar la vaga?

—L’origen de la vaga és que negociàvem el nou conveni i l’empresa no volia negociar-lo de cap manera. Durant cinc mesos, s’hi van negar. La vaga la vam convocar perquè ells no volien negociar. I el vell conveni expirava. Per això la vam convocar. I es va convocar amb uns mínims: l’augment salarial i la precarietat, com et deia. Els motius per a desconvocar no haurien de ser un nou conveni, que vindria després, sinó que s’arribés a un acord amb aquests dos eixos.

—Hi ha maneres d’evitar la vaga, dimecres?
—A hores d’ara, hauria de canviar molt la cosa. De moment no tenim cap trucada ni de l’empresa ni del departament. No dic que sigui impossible, perquè no es pot dir mai. A vegades la urgència fa que tot es mogui molt ràpid. Però a hores d’ara no ho veig.